Park Güell

Eusebi Güell va encarregar a Gaudí el projecte de fer una urbanització per a famílies benestants a una gran finca que havia adquirit a la zona coneguda popularment com la Muntanya Pelada. La seva situació era immillorable, en un entorn saludable i amb vistes esplèndides sobre el mar i el Pla de Barcelona. A la urbanització es preveien unes 60 parcel·les de forma triangular, amb una xarxa complexa de camins, viaductes i escales que salvaven la topografia del terreny. Les condicions de construcció eren molt restrictives, ja que només es podia edificar una sisena part de la parcel·la, i l'alçada i la ubicació dels habitatges no podien obstaculitzar la vista al mar ni privar els veïns del sol.

Güell volia recrear els selectius condominis britànics i, per aquest motiu, el va denominar Park Güell, en anglès. Gaudí va respectar la vegetació existent a l'antiga finca, com ara els garrofers i les oliveres. Quant a la introducció de noves espècies, va optar per plantes mediterrànies de baixa demanda aqüífera. Així mateix, va idear diversos sistemes de captació i emmagatzemament d'aigua a partir dels sistemes de rec que havia après en l'entorn rural de la seva infantesa. D'aquesta manera, tant la vegetació com la gestió dels recursos hídrics contribuïen a evitar l'erosió del terreny com a conseqüència de les fortes pluges mediterrànies, al mateix temps que ajudaven a cobrir les necessitats d'aigua dels habitants de la urbanització.

Les etapes de la construcció del Park Güell

L'octubre del 1900 es va començar a anivellar els terrenys i les obres van anar a bon ritme. El 4 de gener del 1903, una descripció publicada a l'Anuari de l'Associació d'Arquitectes feia constar que ja estaven acabats els dos pavellons de l'entrada, l'escalinata principal, l'aixopluc o espai d'espera, la tanca exterior, els viaductes i una part de la gran esplanada, així com el sistema d'evacuació d'aigües. El 1907 ja se celebraven actes a la gran plaça, per la qual cosa sabem que la Sala Hipòstila ja estava totalment coberta, i el banc ceràmic que l'envolta es va completar l'any 1914.

El primer a comprar una parcel·la al Park, l'any 1902, va ser un amic de Güell, l'advocat Martí Trias i Domènech, que va encarregar la construcció del seu xalet a l'arquitecte Juli Batllevell. Al mateix temps, el contractista de l'obra, Josep Pardo i Casanovas, va edificar una casa mostra per tal de dinamitzar les vendes, que fou projectada pel col·laborador de Gaudí, Francesc Berenguer. Gaudí s'hi va traslladar el 1906 amb el seu pare i la seva neboda. Poc després, l'any 1907, Eusebi Güell convertia l'antiga casa senyorial que ja existia quan va adquirir els terrenys per fer la urbanització, la Casa Larrard, en la seva residència habitual. En aquests anys, i amb el vist i plau del propietari, es van celebrar multitud d'actes cívics a la gran plaça.

D'urbanització privada a parc públic

Les condicions complexes de la venda de les parcel·les, mitjançant antics contractes emfitèutics, la manca d'un transport adequat i el caràcter molt exclusiu de la urbanització la van fer inviable. A falta de compradors, les obres es van abandonar l'any 1914. Només s'havien construït dues de les 60 cases previstes. El parc es convertia així en un gran jardí privat, que Güell cedia per a actes públics, mentre començava a aparèixer a les guies turístiques de Barcelona com un dels punts d'atracció de la ciutat.

Eusebi Güell va morir a la seva casa del Park Güell l'any 1918 i els seus hereus van oferir el parc a l'Ajuntament, que va acordar-ne la compra en el plenari municipal celebrat el 26 de maig del 1922. L'any 1926 es va obrir com a parc municipal. La casa de la família Güell va habilitar-se com a escola pública, que va prendre el nom del pedagog Baldiri Reixac, i la zona situada a l'esquerra de l'entrada es va destinar a viver de flors ornamentals per a l'Ajuntament. La casa de Gaudí va ser comprada per l'Associació d'Amics de Gaudí, la qual la va convertir, l'any 1963, en una casa-museu en record de l'arquitecte.

El Park Güell es va convertir així en un parc públic molt apreciat pels barcelonins i en un important focus d'atracció de visitants. Va ser reconegut com a monument artístic l'any 1969 i va ser declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO l'any 1984.