Empuriabrava

Empuriabrava és una urbanització que constitueix una entitat de població del municipi de Castelló d’Empúries, a la comarca de l'Alt Empordà, amb 7.650 habitants censats (2008).

La urbanització és una marina residencial construïda vora la platja dels Graells i al voltant d'una extensa xarxa de canals artificials a imatge de les existents a la costa de França (Port-Grimaud) i de Florida (Estats Units), un model inspirat en Venècia, i que repeteix el que des de 1960 s'havia desenvolupat a la veïna Santa Margarida (Roses). Actualment se la considera la marina residencial més gran del món.

Empuriabrava es troba situada a la part septentrional de la Costa Brava i del golf de Roses, al sector costaner del terme municipal de Castelló d'Empúries, entre els de Roses i Sant Pere Pescador. L'àrea urbanitzada, arran de costa per l'est, limita al sud amb el tram final i la desembocadura de la Muga, canalitzada en aquest sector, i al nord amb els del rec dels Salins, mentre que a l'oest arriba fins a la carretera C-260 (abans C-68).

Història

L'àrea que actualment ocupa Empuriabrava estava dedicada, abans de la construcció de la urbanització, a l'explotacio agrària i ramadera, sobretot en forma de pastures, i, en un grau molt menor, vora mar, quedaven lliures algunes zones d'aiguamoll. Hi havia cinc grans masos ("cortals", en la denominació local), anomenats Llebrer, Modaguer, Moixó, Vell i la Torre Ribota, amb terres de conreu i, tancades per recs de drenatge, parcel·les de pastura ("closes"), que pertanyien a dos grans propietaris. El sector central i NE, més proper al mar, conegut com les Tribanes, era ocupat per un gran nombre de petites parcel·les allargades ("peces"), originades per la desamortització de les terres comunals a mitjan segle XIX, que pertanyien a petits propietaris de Castelló.

El projecte de construir una gran urbanització al litoral N de la Costa Brava fou promogut el 1964 per la societat Eurobrava S.A. (més tard Ampuriabrava S.A.), constituïda per Antoni de Moxó i Güell, marquès de Sant Mori, propietari de quatre dels cinc masos, i pels empresaris Miquel Arpa i Batlle i Ferran de Vilallonga i Rosell, amb la intenció de crear un aeroclub internacional amb una àrea residencial connexa. El projecte fou presentat a l'ajuntament de Castelló el 1965, on trobà l'oposició de molts petits propietaris agrícoles. Després de vèncer les resistències, el pla parcial fou aprovat el 1967, quan ja s'havien construït els canals i els carrers sense cap permís, i s'inicià la construcció dels habitatges, tot amb la fórmula de marina residencial, llavors original a Europa, que assolí un gran èxit, sobretot entre el turisme alemany. El 1975 començà la segona fase del projecte, que la crisi econòmica i l'oposició popular no van permetre culminar.

L'indret escollit, tot i una important ocupació agrícola i ramadera, formava part dels Aiguamols de l’Empordà, una zona pantanosa del litoral de gran valor ecològic, que a l'època no gaudia de cap mena de protecció. El fort impacte de la intervenció motivà l'oposició de l'incipient moviment ecologista que, a partir de la transició democrática espanyola, aconseguí limitar l'àrea inicialment planificada (de fins a 600 ha) i fer oblidar alguns elements del pla de 1967, com la construcció d'un canal navegable fins a Figueres.

El 1980, amb el projecte en crisi (especialment pel que fa a l'aeròdrom i el club nàutic), la propietat de la marina residencial passà de mans dels promotors originals a les de l'ajuntament de Castelló d’Empúries, que endegà una millora general dels serveis bàsics i les infraestructures, inicialment molt desatesos, i revitalitzà la urbanització, la qual ha propiciat un creixement econòmic important al municipi.